L’escriptora i periodista xilena Alejandra Costamagna (Santiago de Xile, 1970) reflexiona en la seva última novel·la sobre l’amistat, la memòria, i el dol, un dol que, en el cas de les persones desaparegudes, «un no sap on posar».

«Necessitem un lloc on el dol i la memòria es puguin cobrir», ha explicat en una entrevista amb EFE amb motiu de la publicació de ‘Dónde puedo dejarlo’ (Ed. Anagrama), una història d’amistat de dues dones que es veu interrompuda quan una d’elles desapareix sense deixar rastre.

«Em va aparèixer mentre escrivia aquest pensament que els records necessiten un lloc on niar», defensa l’escriptora, que va començar a escriure aquesta novel·la en la pandèmia i «una mica de pòsit, d’atmosfera d’aquell temps» assegura haver-ne deixat en ella.

La història transcorre a Xile, el 1989, quan una amiga desapareix de la vida d’una altra, un moment polític històric de «transició» que també és paral·lel al moment de canvi vital de les protagonistes, que surten de l’adolescència per endinsar-se en l’edat adulta.

La força de l’amistat

«Algú ha parlat de la comparació amb la pel·lícula ‘Thelma i Louise’ i no em desagrada, a més és en aquells mateixos anys», apunta la doctora en Literatura, finalista del premi Herralde 2018 amb ‘El sistema del tacto’.

Costamagna explica que li atreia parlar de l’amistat entre aquestes dues dones que «comparteixen un secret que les uneix, que converteix d’alguna manera els dos personatges en un».

«I m’atreia treure l’amistat del clixé romàntic. L’amistat no té institucions que l’acompanyen com les relacions de parella. I en això hi ha una certa llibertat, una forma d’amor amb altres característiques, que té a veure més amb acompanyar-se, amb ser còmplices», ha reflexionat.

«Me muero si no llegas» és l’amenaça amistosa de la Mara al Manu. O així figura anotat al quadern d’una de les dues, explica la novel·la. Cinc paraules que portaran l’amiga que «es queda» a buscar-la i a conjecturar sobre què li va ocórrer o on va anar.

Costamagna explica que la «guspira» de la qual va començar la història de la novel·la és la imatge d’una família que cada any celebra l’aniversari d’algú que ja no hi és. I ho fa «amb pastís i garlandes i tot». I deixa una cadira buida i canta l’aniversari feliç.

«Em va semblar que si el concepte d’absència havia de tenir una imatge, aquesta era», apunta l’escriptora, que amb la seva prosa inusual, per poètica i fragmentada, ha intentat també en la forma de la seva escriptura «pensar en com s’omple el buit de paraules, en com s’explica l’absència amb paraules».

Les històries mínimes

Com en anteriors treballs, torna a relacionar el polític i l’íntim, un dels segells de la seva escriptura, explica la escriptora xilena, que es reconeix preocupada pel «ressorgir d’un nou Pinochetisme» al seu país després de l’arribada d’un nou executiu que estaria, segons ella, fent passes enrere en les reformes dels últims anys.

Tot plegat «des del mínim» i «l’afectiu». L’escriptora pren la teoria de l’escriptora nord-americana Úrsula Le Guin per defensar una forma de narrar allunyada de l’èpica caçadora (masculina) per preferir-ne una altra de més recol·lectora (femenina).

«M’interessen les petites històries, els retalls que sembla que no importen però que tenen un poder enorme. M’agrada aquesta manera de concebre el món», ha explicat.

Costamagna passarà les properes setmanes en una residència literària prop de Girona començant a donar forma al seu proper llibre, del qual encara no en deixa anar res.

Abans d»El sistema del tacto’, amb el qual va arribar a Anagrama, va publicar els llibres de contes ‘Malas noches’ (2000), ‘Últimos fuegos’ (2005) o ‘Imposible salir de la Tierra’ (2016), i les novel·les ‘En voz baja’ (1996), ‘Ciudadano en Retiro’ (1998), ‘Cansado ya del sol’ (2003) i ‘Dile que no estoy’ (2007). EFE