L’Acadèmia del Cinema Català ha nomenat aquest dijous els nous Membres d’Honor, una distinció que reconeix anualment trajectòries professionals essencials per al desenvolupament i l’enfortiment del cinema català. Enguany, s’han posat en valor sis figures clau que han contribuït a eixamplar la base de la indústria cinematogràfica del país i a fer-la créixer des de diversos àmbits: Marta Esteban, Carme Sansa, Albert Guinovart, Rosa Ros, Montse Majench, i Josep Maria Aragonés. L’acte de nomenament s’ha celebrat al Pati Manning i ha estat conduït per l’actriu Rosa Boladeras. Cesc Gay, Sílvia Marsó, Carme Elias, Marc Timón, Mar Targarona, Elena Martín i Joan González han participat com a glossadors a l’acte.

Marta Esteban ha estat glossada pel cineasta Cesc Gay; Carme Sansa, per les actrius Sílvia Marsó i Carme Elias; Albert Guinovart, pel també compositor de música per a cinema Marc Timón; Rosa Ros, per la productora i directora Mar Targarona; Montse Majench, per la cineasta i actriu Elena Martín, i Josep Maria Aragonés, pel documentalista Joan González.

Marta Esteban, referent de la producció

La productora Marta Esteban ha destacat tant en el cinema de ficció com en el documental. Va iniciar la seva carrera al Perú, dirigint documentals com ‘Ayllu sin tierra’ (Gran Premi d’Oberhausen, 1980) i ‘Conflictes oblidats’ (1996). La seva col·laboració amb el cineasta suís Alain Tanner, produint ‘El diario de Lady M’ (1992) i ‘Flores de sangre’, marcaria la seva entrada en la producció de llargmetratges, que seguiria amb cineastes com Ken Loach a ‘Land and Freedom’ (1994), però també amb directors del país com Joaquim Oristrell, Joel Joan o Maria Ripoll.

Tanmateix, la col·laboració amb el director Cesc Gay ha estat la més determinant de la seva trajectòria com a productora, amb títols clau com ‘Krámpack’ (2000), ‘En la ciudad’ (2003), ‘Una pistola en cada mano’ (2012), ‘Truman’ (2015), ‘Sentimental’ (2020), ‘Historias para no contar’ (2022) i ‘Mi amiga Eva’ (2025). Va ser reconeguda amb el Premi Nacional de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya el 1996 i actualment continua vinculada a Imposible Films, desenvolupant nous projectes.

Carme Sansa, una vida dedicada a la interpretació

Carme Sansa ha donat vida a personatges tant a la pantalla com als escenaris, esdevenint «una figura imprescindible de la interpretació», tant en teatre com en cinema i televisió. Inicia la seva trajectòria a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, amb una carrera posterior que inclou autors com Beckett, Brecht, Espriu o Shakespeare, sota la direcció de noms com Calixto Bieito, Mario Gas o Xavier Albertí. Al cinema ha participat en títols com ‘Lola’ (1986), dirigida per Bigas Luna; ‘La febre d’or’ (1993), de Gonzalo Herralde; ‘Atlas de geografiahumana’ (2007), d’Azucena Rodríguez o ‘Miss Dalí’ (2018), amb Ventura Pons.

Més recentment, en produccions com ‘El 47’ (2024), dirigida per Marcel Barrena, o ‘Parenostre’ (2025), de Manuel Huerga. La seva presència també ha estat notable en sèries i pel·lícules per a televisió, com ‘Dones d’aigua’ (1997-1998), ‘Carles, príncep de Viana’ (2001), ‘Nit i dia’ (2016-2017), ‘Pau, la força d’un silenci’ (2017) o ‘Vilafranca’ (2018) i, paral·lelament, ha dirigit muntatges teatrals destacats.

Ha estat reconeguda amb guardons com la Creu de Sant Jordi, el Premi Margarida Xirgu o diversos Premis de la Crítica. En aquests moments es troba immersa en el rodatge de La roja, de nou a les ordres de Marcel Barrena, i en el film independent 46 CAL, de Marc Comabella.

Albert Guinovart, teixint melodies per a la memòria col·lectiva

Albert Guinovart ha posat banda sonora a produccions nacionals i internacionals, «aportant identitat i emoció al relat cinematogràfic amb una trajectòria que combina la interpretació, la composició i la docència». Format a Barcelona i Londres, ha desenvolupat una carrera internacional com a pianista i ha col·laborat amb grans noms de la música. En l’àmbit audiovisual, ha compost bandes sonores per a films com ‘El llarg hivern’ (1992), de Jaime Camino, amb la qual va obtenir el Premi Nacional de Cinematografia, així com per a ‘La Monyos’ (1997) de Mireia Ros; ‘Els nens de Rússia’ (2001), de Jaime Camino; o ‘El coronel Macià’ (2006), de Josep Maria Forn.

També ha participat en produccions internacionals com ‘The Artist’ (2011), de Michel Hazanavicius. És també autor de musicals d’èxit com ‘Mar i Cel’ o ‘Flor de Nit’, així com d’òperes, ballets i obra simfònica. Professor a l’ESMUC i membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, ha rebut nombrosos reconeixements, entre ells Premis Butaca, Max i el Premi Ciutat de Barcelona.

Rosa Ros, arquitecta de l’espai cinematogràfic

La trajectòria de Rosa Ros, escenògrafa, directora artística i dissenyadora de producció, abasta el cinema, el teatre i les exposicions. En cinema, s’inicia amb les col·laboracions amb Rosa Vergés a ‘Boom boom’ (1990), ‘Souvenir’ (1994) i ‘Tic Tac’ (1997); amb Ventura Pons, en títols com ‘Rosita, please!’ (1993), ‘El perquè de tot plegat’ (1995) i ‘Actrius’ (1997); amb Francesc Bellmunt a Escenas de una orgía en Formentera (1996); i amb José Luis Guerín a ‘Tren de sombras’ (1997).

Més endavant, la seva carrera es consolida amb treballs amb Mar Targarona com ‘El fotògraf de Mauthausen’ (2018), pel qual va rebre el Premi Gaudí a millor direcció artística i una nominació als Goya, així com ‘Secuestro’ (2016) i ‘Dos’ (2021). Ros també ha participat en produccions internacionals com ‘Gomorra’ (2008), de Matteo Garrone, o ‘L’Auberge Espagnole’ (2002), de Cédric Klapisch.

En teatre, ha col·laborat amb directores i directors com Carme Portaceli i amb institucions com el Teatre Nacional de Catalunya. La seva activitat inclou també projectes museogràfics i instal·lacions, així com una vinculació amb el món dels titelles.

Montse Majench, pont cultural del cinema català

Montse Majench ha desenvolupat la seva trajectòria en l’àmbit de la gestió i la comunicació cultural. Llicenciada en Periodisme per la UAB, va treballar com a reportera i guionista a TVE en programes com ‘Punt de reunió’ o ‘Primera fila’. Posteriorment, va ser cap de premsa dels Festivals de Tardor de l’Olimpíada Cultural, sota la batuta de Mario Gas, que «li va inocular la dèria pel teatre», un camí que la portaria a gestionar espais com el Círcol Maldà. Va ampliar la seva formació a Berlín i va iniciar, a l’Entitat Autònoma de Difusió Cultural del Departament de Cultura, una nova etapa professional en institucions culturals, que continuaria al CoNCA i amb els Premis Nacionals de Cultura.

El 2011 va assumir la direcció de l’Acadèmia del Cinema Català, des d’on va consolidar els Premis Gaudí, articulant els fonaments d’una entitat ja consolidada, amb la referència de l’Acadèmia del Cinema Europeu, de la qual Majench també és membre. Va participar en la creació de ‘Dones Visuals’ i col·labora activament amb projectes editorials i audiovisuals. Des del 2024 coordina el Cicle Gaudí a Berlín i treballa per a la projecció internacional del cinema català.

Josep Maria Aragonés i la revolució de la postproducció

Josep Maria Aragonés ha estat reconegut amb premis com el Nacional de Cultura, un Goya i diversos Gaudí. Muntador, especialista en efectes visuals, expert en postproducció digital i fundador d’Antaviana VFX & Postproducció, amb una trajectòria de més de cinc dècades, la seva tasca ha estat «clau en la consolidació d’un teixit tècnic a Catalunya i a l’Estat de primer nivell». Va iniciar la seva carrera l’any 1969 a TVE de Catalunya, als estudis de Miramar, i posteriorment es va consolidar com un dels pioners en la introducció de tecnologies digitals, dissenyant unitats mòbils per a retransmissions de gran format i impulsant sistemes com el Cineon de Kodak des de Filmtel. Ha desenvolupat «una intensa activitat empresarial» amb projectes com TMC, CNR, Filmtel, Animàtica o Antaviana, i ha estat també una figura rellevant en l’àmbit docent a l’ESCAC i la Universitat Pompeu Fabra.

Com a muntador, ha participat en una àmplia filmografia com ‘Informe general’ (1976), de Pere Portabella, ‘Numax presenta’ (1980), de Joaquim Jordà o ‘En secreto…amor’ (1982), de José Maria Nunes, entre d’altres. En l’àmbit dels efectes visuals i la postproducció, destaca per pel·lícules com ‘El mar’ (2000), d’Agustí Villaronga; ‘Chico y Rita’ (2010), de Fernando Trueba, Xavier Mariscal i Tono Errando o ‘La plaga’ (2013), de Neus Ballús.