El president del PP a Barcelona, Daniel Sirera, qüestiona les darreres mesures del Govern espanyol en matèria d’habitatge i adverteix d’un efecte que considera especialment preocupant: que l’augment de les restriccions acabi fent que els propietaris prefereixin els llogaters amb més ingressos i més estabilitat laboral. Davant d’això, proposa augmentar l’oferta, eliminar la reserva obligatòria del 30% a Barcelona, agilitzar llicències, mobilitzar sòl i reforçar les garanties tant per als propietaris com per als llogaters vulnerables.

Pregunta. L’habitatge s’ha convertit probablement en el principal problema de Barcelona. Com hem arribat fins aquí?

Daniel Sirera. Cometent durant anys el mateix error: intentar resoldre un problema de manca d’habitatge sense construir prou habitatge.

A Barcelona fa massa temps que parlem de regulacions, prohibicions, topalls i obligacions, mentre construir una promoció pot convertir-se en una autèntica cursa d’obstacles.

Jo parteixo d’una idea molt senzilla: si cada vegada hi ha més persones buscant habitatge i no augmentem prou el nombre d’habitatges disponibles, tindrem un problema. I això no s’arregla aprovant un altre decret.

P. El Govern espanyol acaba de plantejar noves mesures precisament per protegir els llogaters. Per què les rebutja?

D.S. Perquè els ciutadans ja estan cansats de promeses que no resolen els seus problemes. Aquests decrets d’habitatge tornen a posar l’accent en les intencions, però no en els resultats. El que cal són polítiques eficaces que donin respostes reals, no més gesticulació.

Jo també vull protegir el llogater vulnerable. La diferència és com ho fem.

Si cada vegada traslladem més riscos i obligacions al propietari sense oferir-li prou garanties, hi haurà propietaris que retiraran els seus habitatges del mercat i d’altres que seran molt més exigents a l’hora d’escollir llogater.

I aquí apareix una contradicció enorme: una mesura pensada suposadament per protegir qui menys té acabarà afavorint qui més té.

P. Per què?

D.S. Imaginem que vostè té un pis i dues persones el volen llogar. Una cobra 3.500 euros al mes, té contracte indefinit i estalvis. L’altra cobra 1.400 euros, té un contracte temporal i pràcticament no té estalvis.

Si al propietari li diem que, si el segon llogater deixa de pagar, pot tenir enormes dificultats per recuperar el seu habitatge, qui creu que escollirà?

Aquest és el problema.

El jove que comença a treballar, una mare sola amb fills, un treballador temporal o una família amb pocs ingressos poden acabar sent els primers perjudicats.

P. D’aquí la seva afirmació que els decrets haurien tancat encara més el mercat del lloguer a les persones amb menys recursos.

D.S. Exactament. No perquè el decret digui que s’ha de llogar a qui més guanya, evidentment, sinó perquè pot generar un incentiu per fer-ho.

I aquest efecte seria profundament antisocial, tot el contrari del que ells venen.

Una política d’habitatge hauria d’aconseguir que qui té menys recursos tingui més oportunitats d’accedir a un pis. Si aconseguim exactament el contrari, ens hauríem de preguntar si estem fent bé les coses.

P. Però si una família vulnerable no pot pagar el lloguer, se l’ha de desnonar?

D.S. Se l’ha de protegir. Absolutament.

La qüestió és qui ha d’assumir aquesta protecció.

Si una família no pot pagar el lloguer perquè es troba en una situació de vulnerabilitat, ha d’intervenir l’Administració amb ajudes, garanties o una alternativa habitacional.

El que no podem fer és convertir el petit propietari en els serveis socials de l’Administració.

Hem de protegir la persona vulnerable sense desprotegir el propietari. Perquè si els enfrontem, al final hi perdran tots dos.

P. Considera, doncs, que la protecció davant dels desnonaments pot tenir efectes contraproduents?

D.S. Sí, si es dissenya malament.

Si un propietari pensa que llogar a una persona amb pocs ingressos significa assumir personalment tot el risc en cas d’impagament, serà molt més difícil que aquesta persona aconsegueixi un lloguer.

Per això defenso que, davant d’una situació real de vulnerabilitat, sigui l’Administració qui respongui.

Vull que un propietari pugui llogar tranquil·lament a una família vulnerable perquè sap que, si aquella família passa per dificultats econòmiques greus, hi haurà una Administració al darrere que respondrà.

Això sí que seria una política social.

P. Quina seria, doncs, la seva primera mesura per a Barcelona?

D.S. Construir. Construir i construir.

Facilitar sòl, agilitzar llicències, rehabilitar edificis i col·laborar amb la iniciativa privada.

Barcelona necessita habitatge públic, però també necessita habitatge privat i habitatge assequible mitjançant la col·laboració publicoprivada.

Podem cedir sòl municipal durant 50 o 70 anys per construir habitatge assequible de lloguer i aconseguir milers d’habitatges sense que l’Ajuntament perdi la propietat del sòl.

El que no té cap sentit és voler abaixar el preu de l’habitatge i, al mateix temps, posar obstacles a qui el vol construir.

P. I què faria amb la reserva obligatòria del 30% d’habitatge protegit?

D.S. L’eliminaré.

L’objectiu ha de ser construir més habitatge protegit i més habitatge assequible, però el 30% s’ha demostrat del tot ineficaç i perjudicial.

La meva proposta és substituir aquesta obligació per polítiques que permetin augmentar realment l’oferta: mobilitzar sòl públic, agilitzar llicències, facilitar la construcció i la rehabilitació i potenciar la col·laboració publicoprivada.

Vull que Barcelona tingui molt més habitatge protegit. Però vull habitatge protegit construït, lliurat i amb famílies vivint-hi. No percentatges escrits en una ordenança.

Per això el meu compromís és clar: eliminar la reserva obligatòria del 30% i posar en marxa un model orientat a construir més habitatge.

P. El Govern defensa que la regulació dels lloguers està funcionant perquè els preus dels nous contractes han baixat.

D.S. Hem de mirar totes les dades, no només la que interessa a cadascú.

Les dades oficials mostren una moderació del lloguer mitjà dels contractes habituals a Barcelona des de la declaració de zona tensionada, però també ens hem de preguntar què està passant amb l’oferta, quants habitatges surten al mercat, quants passen al lloguer temporal o d’habitacions i quantes persones competeixen per cada pis.

L’èxit d’una política d’habitatge no es pot mesurar únicament preguntant quant costa el pis que finalment s’aconsegueix llogar. També ens hem de preguntar quantes persones aconsegueixen trobar-ne un.

P. Què proposa, doncs, el PP?

D.S. Construir. I nosaltres no ens limitem a dir-ho: hem presentat propostes concretes.

Al 22@ vaig proposar modificar el planejament urbanístic per poder arribar a construir fins a 15.300 habitatges addicionals en sòls destinats principalment a oficines. Una gran operació d’habitatge basada també en la col·laboració publicoprivada.

I els socialistes ho van rebutjar.

Aquesta és una contradicció que Collboni ha d’explicar: diu que a Barcelona falten habitatges, però quan posem damunt la taula una proposta concreta per construir-ne milers, hi vota en contra.

El 22@ és una oportunitat extraordinària. No té sentit mantenir sòls pendents de desenvolupar o destinats a oficines que no s’han construït mentre milers de barcelonins tenen enormes dificultats per trobar un habitatge.

Això és el que proposo per a Barcelona. Barcelona no necessita un altre decret, necessita més pisos.

P. I els joves?

D.S. Són probablement la demostració més evident que alguna cosa no funciona.

Tenim joves que estudien, treballen i cobren un sou i que, malgrat tot, no es poden independitzar a Barcelona.

Una ciutat que expulsa els seus joves perquè no poden pagar un habitatge té un problema enorme.

Vull una Barcelona on puguis néixer, estudiar, trobar feina, enamorar-te, formar una família i quedar-t’hi a viure.

No una ciutat fantàstica per visitar però impossible per començar-hi un projecte de vida.

P. Si hagués de resumir la seva política d’habitatge en una frase, quina seria?

D.S. Construir més i protegir millor.

Més habitatge públic i privat. Més sòl. Llicències més ràpides. Més col·laboració publicoprivada. Seguretat jurídica perquè els propietaris posin els seus pisos al mercat de lloguer. I ajudes i garanties públiques per a qui realment les necessita.

Perquè hi ha una contradicció profunda en algunes polítiques que es presenten com a socials: poden acabar tancant la porta precisament a les persones que diuen protegir.

Si per llogar un pis cada vegada necessites una nòmina més alta, un contracte més estable i més garanties, les persones que poden acreditar millors condicions econòmiques tindran avantatge davant de les que tenen menys recursos.

I això és exactament el que una bona política d’habitatge hauria d’evitar.