L’escriptor Francesc Miralles ha acompanyat de gira la mèdium més famosa del món, Marilyn Rossner; ha venut set milions de llibres d»Ikigai’ i ara firma la novel·la ‘El teléfono de Dios’, que adverteix que no és religiosa, tot i que el seu protagonista, el Teo, pot comunicar-se amb l’altíssim.

En una entrevista amb EFE, el barceloní avança que el seu últim títol, publicat per Ikibooks, és un «conte de Nadal», sobre «actituds i autovaloració humana», que pot tenir certes concomitàncies amb la pel·lícula ‘Que bonic que és viure’, que es basa, alhora, en un relat de Philip Van Doren Stern, ‘The Greatest Gift’ (El major regal), que va captivar Frank Capra i l’actor James Stewart.

Amb la col·laboració d’Adriana Hernández, a partir d’una idea original de Marc Vives, arriba a les llibreries amb una història protagonitzada per un home «avorrit de la vida, a qui no li passa mai res, sol i deprimit, que un dia és generós i, llavors, li donen el telèfon de Déu perquè pugui parlar amb ell».

«No és gens un llibre religiós -precisa- sinó que és sobre l’autoconeixement, sobre donar-se un espai per poder parlar amb un mateix. Com deia Antonio Machado, qui parla amb si mateix espera parlar amb Déu algun dia. Al llarg de l’obra no es diu qui està realment darrere de l’auricular, amb la qual cosa podria ser que Teo parlés amb ell mateix, amb la saviesa que té a dins i que no havia atès».

Gràcies a les converses telefòniques, Teo emprèn petites accions, des de parlar amb desconeguts i tenir cura d’una amiga a anar a una llibreria, i veu com es va transformant la seva vida.

Sobre què li preguntaria a Déu, si pogués, Francesc Miralles assegura que en cada moment de la vida serien qüestions diferents, però, als seus 57 anys, li inquiriria sobre si està complint «suficientment bé» la seva missió a la terra o «si hauria d’estar fent alguna cosa que estic desatenent. Què puc fer millor?», en definitiva.

En la seva trajectòria, en què també inclou haver iniciat el curs acadèmic en una presó com la de Brians 2, ha conegut «moltes persones desesperades, joves suïcides, amb qui quedo i parlem, i hi ha alguna cosa general en tots els éssers humans: voler ser útil als altres».

La teoria del cigne negre

A punt d’arribar a les llibreries el proper dia 27 amb el quart títol de la col·lecció ‘Ikigai’, ‘Ikigai dels diners’ (Urano/Ara Llibres), que coescriu amb Héctor García, i els primers volums del qual s’han traduït a uns setanta idiomes, Francesc Miralles afirma que «tots els èxits literaris i diria que els artístics són ‘cignes negres’, segons la teoria de Nassim Taleb, es produeixen sempre de manera inesperada».

«Potser perquè ningú esperava un llibre com ‘Ikigai’ (raó de ser en japonès), que no està ni tan sols escrit per japonesos, l’obra va trobar el seu forat, el seu lloc, en un moment en què a tot el món hi ha gent que s’està plantejant el tema del propòsit», argumenta.

Malgrat tenir l’agenda plena i signar molts llibres a les seves conferències en grans auditoris de tot el món, Francesc Miralles precisa que la part bona dels «escriptors és que no són famosos».

«Si ets Lamine Yamal o Rosalía no pots anar enlloc, però ningú sap quina cara tenen els escriptors. A mi, quan algú em diu alguna cosa al supermercat o en una estació de tren és perquè és part del mig milió de seguidors que tenim al pòdcast ‘Ojalá lo hubiera sabido antes’, que faig amb l’Álex Rovira i l’Antoni Bolinches, però no per les fotos dels llibres», rebla.

La síndrome del vicepresident

Escriu des de principis d’any una novel·la d’amor, Francesc Miralles tampoc amaga que al llarg de la seva carrera ha fet de negre literari, «un dels millors treballs que he dut a terme i que encara faig si el projecte m’interessa, perquè estàs amb persones que saben molt d’una cosa de la qual tu ho desconeixes tot».

«Són treballs -assegura- en els quals un se submergeix en el món d’altres persones i s’aprèn molt».

Per altra banda, revela que té el que s’anomena la «síndrome del vicepresident», ja que li agrada ser el segon, «estar darrere, entre bambolines, i fer brillar l’altre». EFE