La decisió del líder municipal de competir per Barcelona obre el primer gran pols intern a l’autoritat de l’expresident, que encara podria moure fitxa quan acabi la recollida d’avals.

Durant anys, les decisions de Carles Puigdemont dins de Junts han acabat imposant-se amb una naturalitat gairebé absoluta. Les grans apostes estratègiques del partit, les negociacions amb Madrid o els canvis de rumb més delicats han acabat rebent el suport de la direcció, dels quadres territorials i de la militància. Però Barcelona ha obert una escletxa inesperada.

Encara no hi ha vencedors ni vençuts en les primàries per elegir el candidat de Junts a l’alcaldia de la capital catalana. Però la decisió de Jordi Martí de presentar batalla ja és interpretada dins del partit com el primer desafiament seriós a la capacitat de Puigdemont per ordenar els equilibris interns.

La història comença amb una evidència: l’expresident no volia arribar a unes primàries obertes. Durant mesos, l’entorn de la direcció va explorar alternatives a Jordi Martí. Primer es van sondejar perfils externs amb projecció pública. Després es van estudiar opcions internes. Quan aquestes vies es van esgotar, tots els camins conduïen a Josep Rius, un dels dirigents de màxima confiança de Puigdemont.

Però el pla va topar amb una resistència inesperada. Martí, hereu polític de Xavier Trias a l’Ajuntament i convençut que la victòria del 2023 legitimava la seva aspiració, va decidir no fer un pas al costat. Malgrat les pressions i les alternatives que se li van posar sobre la taula, va comunicar que volia competir.

Aquest moviment va alterar completament el guió previst.

La retirada posterior de Rius va ser llegida internament com la constatació que el risc era massa elevat. Una derrota seva hauria estat interpretada automàticament com una derrota de Puigdemont. Per primera vegada, un dirigent rellevant del partit no només es resistia a una operació impulsada des de Waterloo, sinó que obligava el nucli de direcció a recalcular l’estratègia.

És aquí on apareix la veritable dimensió política de les primàries. La qüestió ja no és qui acabarà sent el candidat a Barcelona. La qüestió és si Puigdemont continua tenint la mateixa capacitat d’ordenar el partit que havia tingut fins ara.

De moment, la batalla continua oberta. Fonts de l’entorn de l’expresident sostenen que encara no s’ha dit l’última paraula. El període de recollida d’avals, que finalitza dijous, serà determinant per calibrar les forces de cada aspirant. En funció dels resultats, Puigdemont podria acabar implicant-se de manera més explícita en favor de Pilar Calvo, la diputada al Congrés que molts dirigents identifiquen com la candidata més pròxima al seu espai polític.

Aquest escenari explicaria també la prudència mantinguda fins ara per l’expresident. Evitar una intervenció prematura li permet preservar marge de maniobra i, al mateix temps, no convertir les primàries en un plebiscit directe sobre el seu lideratge. Però la mateixa necessitat d’esperar ja és significativa. Fa només uns anys, una operació d’aquestes característiques difícilment hauria arribat a aquest punt d’incertesa.

Barcelona s’ha convertit així en alguna cosa més que una disputa municipal. És el laboratori on es mesuren les forces internes de Junts quan el partit s’acosta a les municipals del 2027 i quan cada vegada més dirigents es pregunten quin ha de ser el seu futur organitzatiu.

Potser Puigdemont acabarà imposant la seva candidata. Potser Jordi Martí serà finalment derrotat. Però hi ha una realitat que ja ha quedat acreditada: per primera vegada des de la fundació de Junts, un dirigent ha decidit desafiar obertament les preferències de l’expresident en una de les places més importants del país.

I només això ja és una novetat política de primer ordre.