Tothom recorda què estava fent quan es va produir l’atemptat de les Torres Bessones l’11 de setembre de 2001. La periodista i escriptora Llucia Ramis (Palma de Mallorca, 1977), guanyadora del IV Premi de No Ficció Libros del Asteroide 2026 per ‘Un metro cuadrado’, estava buscant pis.

Vint-i-cinc anys després, Ramis en fa diversos que viu hipotecada al Putxet (Barcelona), però abans d’arribar aquí ha passat per més de deu cases diferents.

Aquests llocs són els llocs que revisita al seu nou llibre, ‘Un metro cuadrado’, una crònica autobiogràfica i barreja de reportatge periodístic en què torna als llocs que han estat casa seva per veure com s’han transformat.

«Per a mi, l’habitatge és la principal font de desigualtat social que hi ha actualment, i des de les polítiques i les institucions no s’està responent a aquesta situació», ha confessat Ramis en una entrevista a EFE.

Quan es va plantejar aquest projecte, buscava veure qui viu ara en aquests llocs per comprovar «quina relació tenen amb la casa» i, al mateix temps, descobrir en què s’han transformat i fer així una crònica on es veiés com aquests habitatges han passat «de tenir una funció social a ser un producte financer».

«Quan tornem a un lloc, veiem més del que era, veiem el que hi va haver. Aquesta és la gran diferència entre residir en un lloc i passar-hi. El turista va a veure el que hi ha, però no coneix el que hi va haver», ha apuntat.

A més de recordar els seus temps en aquests pisos, Ramis elabora un relat de cada un d’aquests llocs per recuperar la seva humanitat: «No hi ha res més humà que una casa ni res més inhumà que et facin fora. En convertir la casa en un producte, es desposseeix de tota humanitat, identitat i història», ha reflexionat l’autora.

Els pisos a la Vila de Gràcia o al carrer Sardenya de Barcelona, pels quals pagava al voltant de 700 euros fa 15 anys, ara costen el doble o fins i tot el triple.

A judici de l’autora, els centres de les ciutats espanyoles es converteixen cada vegada més en llocs on «no tothom pot viure» i davant d’això es pregunta: «Per a qui són aquests llocs si no per als residents?».

Un problema de tots

Quan la periodista es va mudar a Barcelona per estudiar, no pensava estar fins als 40 anys amb canvis constants de pis, però la seva experiència la va ajudar a adonar-se que aquest no és «un problema de joves ni de persones amb rendes baixes, sinó de tots».

«És impensable construir un futur en aquesta situació, perquè sempre tindràs aquesta sensació d’inestabilitat. Cada vegada tenim menys força a les nostres ciutats perquè no coneixem la gent del nostre entorn, el llenguatge en què estan escrits els cartells dels negocis no és el nostre i els preus són massa alts. Ens desplacen en silenci», ha reflexionat.

La massificació turística i la gentrificació són per a Ramis problemes de tots, ja que és la societat espanyola la que ha venut «el més valuós que tenim i el que no ens pertany: el clima, el paisatge, el mar, la platja… En cap moment ens aturem a pensar en el resident i ara hem convertit les nostres ciutats en aparadors».

Aquests temes creuen el llibre de forma constant, a més d’altres com l’ocupació, el sensellarisme i els desnonaments.

Entre els casos dels quals parla, destaca l’intent de desnonament de la casa Orsola a Barcelona, que el gener de 2025 va generar grans mobilitzacions a la ciutat.

«La casa Orsola no va solucionar cap problema, però va demostrar tres coses: que això no només afecta joves i persones amb rendes baixes, que els preus estan desorbitats i que la mobilització funciona», ha afegit.

Malgrat haver-se hipotecat, Ramis continua sentint-se inquilina: «Ve una crisi social brutal, això segur, i em sorprèn que no s’estiguin prenent mesures d’emergència nacional. És molt greu el que està passant i no tothom n’és conscient», ha dit per acabar. EFE