El Gran Teatre del Liceu ha presentat aquest dijous l’estrena de la nova producció de Marta Pazos de ‘Le nozze di Figaro’ de Mozart que es podrà veure del 5 al 21 de juny. Amb direcció musical del mestre Giovanni Antonini, la nova producció presenta un univers visual «exuberant i colorista» que reflecteix amb ironia i precisió la jerarquia social del segle XVIII. L’obra parteix de la idea d’un casament i el patís nupcial com a gran celebració mentre realitza una radiografia sobre l’arrogància de les jerarquies socials. El repartiment està encapçalat per Luca Pisaroni i Sara Blanch i es completa amb les veus d’Andrè Schuen i Adriana González. L’”exuberant” escenografia ha estat creada per Max Glaenzel a partir d’una idea de Pazos.

Segons ha explicat en roda de premsa, en el procés de creació, Pazós ha agafat de referència el llibre ‘Notes on Camp’, de Susan Sontag, que va teoritzar el concepte de ‘camp’ als anys seixanta com una sensibilitat estètica basada en l’artifici, l’exageració, la teatralitat i el gust per l’excés. A partir d’aquest concepte, Pazos construeix un espai escènic festiu, «exuberant i profundament crític amb les jerarquies socials».

La posada en escena transforma el palau dels Almaviva en un gran pastís de noces, a través d’una «poderosa» escenografia de Max Glaenzel, il·luminada per Nuno Meira. Aquesta imatge central simbolitza tant el matrimoni que estructura la història com la piràmide social on se situen els personatges.

En l’òpera destaquen aspectes que per Pazos connecten directament amb la contemporaneïtat: la irreverència d’una obra que va arribar a ser censurada, l’audàcia de la seva trama i una estructura dramàtica que porta els personatges al límit. “Aquesta nova lectura escènica ofereix així una reinterpretació lliure i creativa d’una de les grans obres del repertori operístic”, han explicat des del Liceu.

Segons ha relatat la directora d’escena, cada capa del pastís reflecteix una jerarquia, un paper o un conflicte. Sota una aparença festiva s’hi amaga una estructura de poder rígida que els personatges intenten desafiar, preservar o capgirar. Convertit en un gran objecte escènic, el pastís encarna l’essència d’una vida compartida i concentra simbòlicament totes les tensions de l’òpera: el desig, el poder, l’ambició i l’amor.

El vestuari d’Agustín Petronio reforça la idea de convertir els personatges en ingredients d’una gran recepta emocional i escènica. Cada figura es relaciona amb un sabor, una textura o una intensitat determinada: Barbarina és mel; Cherubino, impulsiu i tendre, és un caramel; altres personatges adopten notes amargues o alcohòliques, com Basilio, que és el conyac, segons la seva funció dramàtica. Aquests cossos arquitectònics es revelen com un paisatge viu a través del treball amb el coreògraf Andreas Heise.

Pel que fa a les veus,  al capdavant del repartiment hi ha Luca Pisaroni i Sara Blanch, dues veus amb una sòlida trajectòria mozartiana que encapçalen un elenc de gran nivell vocal i teatral.

Sara Blanch ha explicat que el seu paper té un rol molt “discursiu” perquè la Susanna és molt viva. Per això ha dit que l’interpreta des d’un punt de vista molt teatral. “És més important el text i la intenció que no pas cantar”, ha reconegut.

Al seu torn, Luca Pisaroni ha reconegut que “li costa dormir mentre pensa en com construir un personatge humà i autèntic”. Amb tot, s’ha mostrat satisfet per haver trobat un to “melancòlic” i ha reflexionat que la vida és quelcom “ple de riscos» i que cal saber trobar l’equilibri entre el somriure i la melancolia. “En el muntatge he trobat un enfocament molt nou, jove i fresc”, ha celebrat.

El mestre Giovanni Antonini ha constatat que la construcció de l’obra amb l’Orquestra Simfònica del Liceu és “perfecte” i que funciona com un gran mecanisme. També ha afirmat que es tracta d’una òpera “difícil” que és una obra mestra. “És un text poètic i actual, com si els personatges parlessin avui. Té el miracle de la modernitat”, ha comentat en roda de premsa.

L’argument

Lorenzo Da Ponte va ser el llibretista de Mozart en la trilogia formada per ‘Le nozze di Figaro’, ‘Don Giovanni’ i ‘Così fan tutte’. Aquesta òpera bufa en quatre actes retrata l’antagonisme entre classes, amos i criats, i qüestiona els privilegis de l’aristocràcia. Considerada una de les obres que millor reflecteixen la complexitat de la condició humana, Le nozze di Figaro representa el punt culminant de l’òpera bufa de finals del segle XVIII.

L’òpera explica la història de Figaro i de la seva futura esposa, Susanna, criats del Comte d’Almaviva, un noble sevillà amb una actitud depredadora envers les dones. El dia del casament, el Comte intenta recuperar un antic dret per seduir Susanna abans de la boda. Quan descobreixen les seves intencions, la parella idea un pla per frustrar-les amb l’ajuda de la Comtessa, conscient de les infidelitats del seu marit i profundament ferida per la situació.

Al mateix temps, altres personatges contribueixen als embolics de la trama: la majordoma Marcellina reclama Figaro com a espòs legítim, fins que es revela un inesperat vincle familiar, amb el suport del doctor Bartolo i del mestre de música Basilio. També hi intervé Cherubino, un jove patge enamorat de totes les dones del palau, que acabarà provocant situacions tant còmiques com compromeses.

Després d’una successió de malentesos, disfresses i conspiracions, la boda de Figaro i Susanna finalment es pot celebrar. Però el Comte no abandona les seves intencions i, en l’escena final al jardí, intenta seduir una dona que creu que és Susanna, sense adonar-se que en realitat és la Comtessa disfressada. Descobert i humiliat, el Comte demana perdó a la seva esposa, que li’l concedeix en un dels finals més commovedors de l’òpera mozartiana.