Articulista implacable, cronista gastronòmic amb predicació a les xarxes socials, el periodista Miquel Bonet signa ara ‘Fricandónation’, una «sàtira paròdica» o una «paròdia satírica» sobre la gastronomia catalana, en un moment en què molts creuen que la cuina catalana mor en un món global.

Res més començar l’entrevista amb EFE, Bonet vol precisar que darrere d’aquest projecte narratiu, publicat per Destino, hi ha més gent, es troba el denominat ‘Segell fosc’, una «estructura» que l’ha ajudat amb el material que maneja en l’obra i en altres qüestions que tenen «incidència» en el fet literari.

La novel·la comença amb el summe sacerdot de la Guia Cormoran, Dominique Sepulchre, descobrint en una fonda perduda del Pallars una «escudella» i, sobretot, un «fricandó», un guisat tradicional català de carn de vedella, que el deixa aclaparat, fins al punt de voler-lo convertir en el nou plat icònic de la cuina global i al seu cuiner Roc Alafaixa, en el seu profeta.

Bonet no defuig que el fricandó per a molts catalans desperta el «mateix poder evocador» que va tenir en Marcel Proust una magdalena i, alhora, «pot ser vist com un emblema i símbol d’una cuina que els més endevinaires diuen que mor, encara que hi hagi gent que també digui el contrari».

«La novel·la -prossegueix- juga, de fet, amb la hipotètica desaparició de la cuina i la cultura catalana en general, i el que faig és construir una distòpia en un futur molt proper, amb uns personatges malignes que volen reivindicar aquesta cultura per fer-la tendència mundial en la gastronomia planetària, on el que es troba a tot arreu és cevitxe, suxi o empanades».

Amb personatges secundaris que poden tenir cert aire a cuiners molt reals, des dels germans Coca a Marc Puigferran o Fernando Victorino, la novel·la anirà seguint la peripècia de Roc Alafaixa des que és descobert per Dominique Sepulchre.

Miquel Bonet deixa clar que no s’ha reprimit «en res» a l’hora d’armar aquest artefacte i espera que tothom entengui l’obra «com un joc i una ironia i que no s’ho prengui com una ofensa personal».

«És cert -destaca- que hi ha una crítica molt bèstia de fons i que es pot llegir com una novel·la en clau, però no va de fer mal a ningú. Mostra com a Orient i Occident hem digerit malament la globalització, no hem sabut situar la importància del local en el discurs global».

No obvia tampoc que hi ha una reflexió entorn de la «dissolució de les cultures locals a tot el món» i reivindica que es «combati» contra això.

«El combat és l’últim que hem de perdre i si cal morir, que sigui amb les botes posades», considera l’escriptor reusenc.

D’altra banda, aprofundeix en el fet que des dels inicis d’aquest projecte literari «hi ha una voluntat lúdica i de confusió, que el lector no sàpiga mai què és veritat i què és mentida».

Els catalans han d’oferir la seva cuina al món

Procedents d’una família que va tenir contacte amb la restauració fa molts anys, Miquel Bonet revela que en l’actualitat les úniques cassoles que remou són les de casa seva, tot i que últimament ha cuinat en públic i ha divulgat la cuina catalana al costat de la cuinera Maria Nicolau i l’historiador de l’art Damià Amorós.

A parer seu, és bàsic que torni a cuinar-se a les cases, no tant per preparar una escudella cada dia o un rostit amb molts ingredients, sinó per preparar una sopa o una patata amb mongeta tendra.

A més, valorar «com s’ha de fer» la cuina tradicional catalana, «una de les més riques del món, amb un corpus culinari i un receptari amb orígens antiquíssims».

Per a Miquel Bonet, els catalans, si alguna cosa poden oferir al món és la seva cuina, «alguna cosa que de vegades oblidem, amb aquesta tendència malaltissa que tenim cap a l’odi a un mateix». EFE