La guerra per la candidatura de Junts a l’alcaldia de Barcelona ha acabat convertint-se en molt més que unes simples primàries. El que es decideix aquest diumenge no és només qui liderarà l’intent de recuperar la capital catalana, sinó també qui té realment el control polític del partit. I, per primera vegada en molt temps, una part rellevant de l’antiga Convergència sembla disposada a qüestionar l’autoritat de Carles Puigdemont.

La pugna ha evidenciat dues ànimes cada cop més diferenciades dins de Junts. D’una banda, el sector hereu de la vella CiU, que veu en Jordi Martí Galbis el relleu natural de l’etapa de Xavier Trias i una oportunitat per recuperar el perfil municipalista i de gestió que va caracteritzar el convergentisme. De l’altra, l’entorn més proper a Waterloo, que ha treballat perquè les candidatures de Pilar Calvo i Glòria Freixa evitin que Martí es converteixi en el candidat del partit per a les municipals del 2027.

La retirada de Josep Rius, considerat durant mesos el favorit de la direcció nacional, va alterar tots els equilibris i va obrir una batalla successòria que ha acabat convertint les primàries de Barcelona en un autèntic plebiscit intern sobre el lideratge de Puigdemont.

En aquest context, el paper d’Artur Mas ha adquirit una dimensió política especial. L’expresident no ha amagat la seva sintonia amb Jordi Martí, igual que Xavier Trias, que veu en el seu exregidor l’opció més sòlida per mantenir viu el seu llegat polític a la ciutat. El suport de les principals figures de la vella Convergència és interpretat dins del partit com una esmena implícita a l’estratègia de Puigdemont.

Entre els sectors històrics de Junts creix la percepció que l’expresident ha deixat de ser el principal actiu electoral de l’espai postconvergent. Alguns dirigents consideren que la seva capacitat de mobilització continua intacta en l’àmbit nacional, però dubten que sigui suficient per reconnectar amb l’electorat moderat i urbà de Barcelona, imprescindible per aspirar a recuperar l’alcaldia.

Per això, les primàries d’aquest diumenge han acabat convertint-se en una confrontació entre dos models. El de Waterloo, que continua apostant per un partit fortament vinculat a la figura de Puigdemont, i el de la vella guàrdia convergent, que reivindica el llegat de govern, pragmatisme i centralitat política que van representar Artur Mas i Xavier Trias.

El resultat tindrà conseqüències que van molt més enllà de la política municipal. Si Jordi Martí s’imposa, molts ho interpretaran com la primera derrota interna significativa de Puigdemont i com la constatació que una part de Junts ja el considera políticament amortitzat. Si, per contra, les candidatures avalades per la direcció aconsegueixen frenar l’aspirant de Trias i Mas, Puigdemont reforçarà el seu control sobre el partit i arribarà a les municipals amb l’autoritat intacta.

Aquest diumenge, doncs, Junts no només escollirà el seu candidat a Barcelona. També decidirà quin lideratge i quin projecte vol per al seu futur.