Barcelona visqué aquest dissabte una jornada per al record en organitzar per primera vegada el ‘Grand Départ’ del Tour de França, l’etapa inicial del qual, una contrarellotge per equips que guanyà el Visma, alterà durant unes hores el pols habitual de la ciutat en una tarda de juliol.

La ciutat es va paralitzar per contemplar l’espectacle. Els carrers van desaparèixer sota quilòmetres de tanques, cintes de seguretat i senyalitzacions provisionals. El trànsit es va esfumar en les principals artèries de la ciutat per les quals van passar els 23 equips al llarg d’un recorregut de 19,6 quilòmetres.

El so dels cotxes va ser substituït pel dels helicòpters, els altaveus de l’organització i les converses en desenes d’idiomes diferents. Tot va estar preparat perquè el Tour comencés a rodar per primera vegada des de la capital catalana.

No era per a menys. Barcelona no acollia, segurament, un esdeveniment esportiu d’aquesta dimensió des dels Jocs Olímpics de 1992. Més de tres dècades després de la cita olímpica, 120.000 persones, segons la Guàrdia Urbana, van sortir al carrer de la ciutat.

Una ciutat paralitzada pel Tour

 Sota el sol intens de Barcelona, aficionats de totes les nacionalitats es van amuntegar al costat de les tanques per assegurar-se una bona posició des de la qual assistir-hi a l’inici d’una jornada històrica.

Els balcons es van convertir en llotges improvisades i els vorals, en una successió de banderes, càmeres i telèfons mòbils preparats per immortalitzar el moment. Hi va haver qui va esperar hores apostat en enclavaments com el passeig de Gràcia, la Sagrada Família o l’ascens a Montjuïc, on es va concentrar bona part del públic.

El Parc del Fòrum, escenari habitual de festivals i cites gastronòmiques, havia canviat de pell. Aquest dissabte el protagonisme va ser pels autobusos dels equips, les botigues dels patrocinadors i desenes de bicicletes perfectament alineades.

Els mecànics van afinar fins a l’últim detall, els directors esportius van repassar estratègies i els ciclistes van romandre concentrats, aïllats amb uns auriculars o combatent la calor amb aigua gelada, a escassos metres de centenars d’aficionats que esperaven per veure’ls passar uns segons.

La bogeria compartida per la ronda gal·la

Entre els qui van buscar un racó al costat de la rampa de sortida hi havia Donald i Santiago, dos amics costa-riquenys que van creuar l’Atlàntic per complir una promesa que s’havien fet durant anys.

Ambdós van explicar que eren ciclistes des de la infantesa i que aquell viatge va ser el resultat de «tot un any estalviant» per poder viure de prop la cursa més important del món.

No havien vingut únicament per presenciar la sortida. El seu pla era seguir el pilot durant bona part de la ronda francesa. Han llogat una autocaravana per recórrer les carreteres per on discorrerà la cursa amb l’objectiu d’estar a l’etapa reina i, si tot surt com esperaven, arribar fins a París.

«El ciclisme es porta a la sang, es neix ciclista i és un sentiment que només qui el comparteix coneix aquesta bogeria», va afirmar Santiago, convençut que la passió per aquest esport no s’explicava, sinó que es vivia.

A pocs metres va aparèixer un grup d’aficionats mexicans que tampoc no van voler perdre’s l’estrena del Tour. Havien viatjat des de l’Estat de Mèxic amb un objectiu molt concret: acompanyar Isaac del Toro, ciclista de l’UAE Team Emirates XRG, en el seu debut a la ronda francesa.

«Vam vendre el cotxe per venir a veure l’Isaac del Toro a Barcelona, tots els meus amics», va contar José Luis, un d’ells, que veuen en el jove corredor la continuïtat d’una tradició ciclista mexicana que va tenir referents com ara Raúl Alcalá.

Entre el públic també s’hi trobaven l’Andrés i la Daniela, una parella colombiana que havia aprofitat un viatge per Europa per fer una parada obligada a Barcelona. El seu itinerari tenia un motiu molt concret: assistir-hi a la sortida del Tour de França i animar els ciclistes del seu país, els escarabats.

Em vaig enganxar des que Nairo Quintana va començar a guanyar al Tour de França i a ser una referència pel ciclisme. Ha estat increïble tota aquesta generació», va recordar l’Andrés, convençut que l’aparició de Quintana va marcar un abans i un després per a l’afició colombiana i va obrir el camí als ciclistes que havien pres el relleu.

Una postal per a la història

A les 17:05 hores, el Caja Rural-Seguros RGA, debutant a la ronda francesa, va inaugurar oficialment la carrera. El rellotge va començar a córrer. També la història. Amb la seva sortida, allò que durant anys havia estat un desig de les institucions i dels aficionats ja era una realitat.

La contrarellotge per equips va recórrer una Barcelona abocada a l’esdeveniment. El traçat, pràcticament pla, va acompanyar la línia del Mediterrani abans d’endinsar-se per algunes de les avingudes més emblemàtiques de la ciutat fins a regalar la imatge que tothom esperava: el pas davant la Sagrada Família.

Durant uns segons, el ciclisme i Barcelona es van fondre en una mateixa postal. Les bicicletes van volar sota les torres de Gaudí mentre centenars de telèfons mòbils i càmeres van buscar immortalitzar un instant que ja pertanyia a la història del Tour.

La cursa va continuar cap a Montjuïc, on el cronòmetre va començar a marcar les primeres diferències. Però per a qui havia omplert els carrers de Barcelona des de mitja tarda, el resultat —Jonas Vingegaard, doble campió de la prova francesa es va enfundar el mallot groc— va passar a un segon pla. EFE