L’escriptor i veterà periodista cultural Jacinto Antón, que acaba de publicar el seu tercer recopilatori d’articles, ‘Sirenas, leones y otros encuentros inesperados’ (Salamandra), ha confessat les seves dificultats per entendre «als que no llegeixen», doncs ell no podria «imaginar» la seva existència sense llibres.

«La vida de vegades no dona respostes, però els llibres sempre estan aquí», explica sobre un agafador, el de la literatura, especialment la de viatges i aventures, que li ha donat raó de ser i una veu pròpia en els seus articles per al diari El País des de fa dècades.

Sent un nen, influït per l’educació sentimental dels clàssics de la literatura universal, Antón va aprendre a trobar «refugi» en els llibres, fins i tot en aquells als quals s’apropa principalment per feina i que gairebé sempre li acaben enriquint.

«Jo sempre dic que fer periodisme cultural és com tenir una beca que et permet seguir aprenent i conèixer gent, com a mínim, interessant. I això no és una cosa que els pugui passar, per exemple, als qui tracten només amb polítics», ha reflexionat.

Barricades de llibres

Com a bon periodista cultural, la seva taula de treball és una cosa així com un fort construït per muntanyes de llibres que el «protegeixen» però també el proveeixen d’eines per sortir «allà fora» ben armat amb allò après i gaudit.

El periodista reconeix que els llibres també formen barricades a la seva casa, on viu «amenaçat» per no fer neteja d’un arsenal de lectura que fins i tot ha començat a amagar als armaris dels fills que ja se’n van anar de casa.

«Intento guanyar temps, moc llibres d’aquí cap enllà», reconeix sobre els seus «paranys» per no enfrontar-se a la neteja d’exemplars que imposa la finitud de l’espai físic.

D’esperit aventurer, Jacinto Antón assegura entrar a les llibreries «com un explorador» a la caça d’algun tema sobre el qual no sap res però que anhela conquistar.

Els seus articles estan carregats de referències a d’altres llibres, de noms d’autors i figures de la història amb els quals a poc a poc ha anat component l’univers «antonià» que coneixen i reconeixen els seus lectors en cada crònica.

Antón sap que els lectors gaudeixen amb les «pistes» que deixa en el text amb referències a d’altres fonts i llibres. Perquè «sempre hi ha més llibres», adverteix.

El fil conductor: les seves obsessions

En el seu últim recopilatori hi ha «fil conductor» gràcies, entre d’altres aspectes, al fet que molts articles giren entorn de les seves «obsessions», assumptes com la naturalesa, els animals, els nazis o els lords anglesos.

«De fet, em sorprèn que no siguin obsessions que tingui tothom. La naturalesa és d’allò més interessant. I després, per exemple, els nazis, és que és el moment de màxima maldat de la història de la humanitat», apunta l’autor, capaç de reflexionar evocant Ray Bradbury o la batalla d’Stalingrad al mateix temps que descriu un dia al costat d’una tolla de granotes del Montseny (Vallès Oriental).

Figures llegendàries com el comte Almásy, Lawrence d’Aràbia o Patrick Leigh Fermor conviuen amb pioners de l’aviació, exploradors polars, herois oblidats, animals fascinants i personatges excèntrics que travessen deserts, mars, selves, cels i biblioteques.

I, després, és clar, els viatges. Viatges que l’han portat a acumular experiències i conèixer aventurers, naturalistes o cronistes, com la seva admirada escriptora britànica Jan Morris, a la qual dedica una peça en el llibre.

El «joc» amb el lector en cada peça passa per buscar la seva identificació amb l’autor, començant la història en primera persona, habitualment en conjuntures plenes d’humor o fins i tot una mica ridícules.

Mirada autoirònica

«Els parlo des d’una veu que no és impostada, que baixa a terra i que té una mirada molt autoirònica», comenta.

Sobre el seu modus operandi, explica que «en origen, sempre hi ha un viatge, un llibre o una història que em crida l’atenció i a partir d’aquí comences a aprofundir i a documentar-te», explica el periodista, capaç de llegir-se «cinc o sis llibres» per tancar un text.

En el pròleg assegura que la seva última tanda d’articles és més «romàntica  o sentimental», trets que atribueix «potser a l’edat».

«La vida et va suavitzant. Amb l’experiència tens un punt de vista més humà sobre les coses. Això sí, he intentat no caure en el sentimentalisme ni la cursileria», assegura.

‘Pilotos, caimanes y otras aventuras extraordinarias’ (2009) i ‘Héroes, aventureros y cobardes’ (2013) precedeixen a aquest últim llibre del guanyador el 2009 del Premi Nacional de Periodisme Cultural que concedeix el Ministeri de Cultura. EFE